«Et aliorum quam plurimorum quorum numerum sola Dei sciencia colligit». Las reliquias relacionadas en el Acta de apertura del Arca Santa de la catedral de Oviedo (1075)el recuerdo de lo olvidado

  1. Alonso Álvarez, Raquel 1
  1. 1 Universidad de Oviedo
    info

    Universidad de Oviedo

    Oviedo, España

    ROR https://ror.org/006gksa02

Revista:
Locus amoenus

ISSN: 1135-9722

Año de publicación: 2022

Número: 20

Páginas: 5-15

Tipo: Artículo

DOI: 10.5565/REV/LOCUS.464 DIALNET GOOGLE SCHOLAR lock_openAcceso abierto editor

Otras publicaciones en: Locus amoenus

Resumen

A l’Arxiu de la catedral d’Oviedo es custodia l’anomenada Acta d’obertura de l’Arca Santa, datada el 1075, però únicament conservada gràcies a dues còpies realitzades al segle XIII. L’Acta recull aspectes relatius a la història i als intents d’obertura, així com al cerimonial que es va seguir el 1075 per procedir a la inspecció del reliquiari en presència del rei Alfons VI i la seva família, abats, bisbes i aristòcrates. Inclou, a més, la llista d’elements sagrats inclosos en aquell moment en el contenidor, a l’anàlisi del qual, en el context hispànic i europeu, es dedica aquest article. En primer lloc, s’ha intentat completar la identificació de les relíquies de l’Arca Santa partint d’estudis previs i utilitzant calendaris, vitae i martirologis que, raonablement, podem suposar que es custodiaven a Sant Salvador en el moment en què es procedeix a l’obertura. A continuació, s’ha comparat la llista d’Oviedo amb les registrades en altres centres religiosos peninsulars i europeus, a fi de comprovar les semblances i les diferències territorials. S’adverteix que totes les col·leccions tenen un substrat comú compost per restes de personatges evangèlics i sants internacionals (generalment paleocristians), al qual s’afegeixen figures locals o més pròximes al centre propietari de les relíquies. Finalment, i aquesta és una de les principals aportacions del present treball, s’ha comprovat el caràcter dubtós de moltes identificacions, manifestada ja en el curs de les obertures medievals de reliquiaris. La infreqüència amb què es realitzaven aquestes cerimònies havia de propiciar una deterioració dels tituli i autèntiques associats a les relíquies, la qual cosa afavoria, d’una banda, reinterpretacions basades en la informació hagiogràfica de què disposava cada centre i, d’una altra, anava incrementant progressivament el nombre de restes la identificació de les quals resultava impossible, però que, atès el seu indiscutible caràcter sacre, continuaven conservant-se en els reliquiaris i rebent culte.