Distrès Oxidatiu en humans. Valoració en diferents situacions fisiològiques i patològiques.

  1. Romeu Ferran, Marta
Supervised by:
  1. Montserrat Giralt Batista Director
  2. Jordi Mallol Mirón Director

Defence university: Universitat Rovira i Virgili

Fecha de defensa: 21 August 2007

Committee:
  1. Rosa Solà Alberich Chair
  2. Maria Rosa Nogués Llort Secretary
  3. Francisco Javier Sureda Batlle Committee member
  4. Ana María Coto Montes Committee member
  5. Mercé Pallás Liberia Committee member

Type: Thesis

Teseo: 138954 DIALNET lock_openTDX editor

Abstract

El distrès oxidatiu és un desequilibri entre els sistemes oxidants i antioxidants. Aquests es poden alterar en diferents situacions fisiològiques i patològiques degut als RL. En aquest treball shan estudiat: la insuficiència renal i el tractament amb eritropoetina, la malaltia pulmonar obstructiva crònica, la sèpsia i linfart agut de miocardi. També lembaràs i el tractament preventiu de lanèmia amb ferro, l'envelliment, el gènere i lestrès psicològic que provoca el període dexàmens universitaris, juntament amb lefecte de lestil de vida en lestrès oxidatiu. El distrès oxidatiu es quantifica amb la PDO (puntuació del distrès oxidatiu) i inclou la quantificació en sang dels següents biomarcadors: antioxidants de baix pes molecular [glutatió reduït (GSH)], enzims antioxidants [superòxid dismutasa (SOD), catalasa (CAT), glutatió peroxidasa (GPx), glutatió reductasa (GR) i glutatió s-transferasa total, termoestable i % residual (T-GST, TS-GST i RGST)], productes de la peroxidació lipídica [substancies reactives a làcid tiobarbitúric (TBARS)], productes de la peroxidació proteica [glutatió oxidat (GSSG)] i marcadors de la susceptibilitat doxidació [hemòlisi]. Hipòtesi: un model de puntuació global basat en biomarcadors indirectes és capaç de valorar el desequilibri entre els sistemes prooxidants i antioxidants tant en situacions de malaltia com fisiològiques, i permet detectar a què és degut el desequilibri en cada una de les situacions fisiopatològiques estudiades: a una major producció de RLO, a una disminució en la disponibilitat dels antioxidants, o a ambdues. Objectius: Definir, en la població sana, els rangs de normalitat pels biomarcadors sistèmics. Establir el pes dels biomarcadors estudiats en el model de puntuació global que ens ha de permetre valorar el grau de distrès oxidatiu en diferents situacions fisiològiques i patològiques. Aplicar el model de puntuació en diferents situacions fisiològiques i patològiques en desequilibri oxidatiu. I comparar la PDO amb un model estadístic de puntuació de discriminants. En individus control, la PDO es situa al voltant de zero punts, i en individus amb estrès oxidatiu, la PDO és superior a zero. Segons la PDO, els pacients amb IR no sotmesos a diàlisi tenen estrès oxidatiu, i aquest estrès es manté després de sis mesos de tractament amb EPO. També en tenen els pacients amb MPOC. En la sèpsia i lIAM lestrès oxidatiu apareix en el moment de lingrés hospitalari però no a les 24 i 48 hores, ni en el moment de lalta. La PDO es manté als zero punts en homes i dones sans de tots els rangs dedat. Les dones embarassades que prenen ferro tenen estrès oxidatiu a les 26 setmanes de gestació, i aquest és més elevat en les que no tenen anèmia. Els estudiants universitaris obtenen una PDO superior a zero abans i després dels exàmens universitaris, però lestrès oxidatiu després és superior en els que no tenen hàbits de vida saludables. El test dels discriminants separara correctament els individus en grups utilitzant els paràmetres lligats al distrès oxidatiu i ens diu els biomarcadors que més salteren en cada situació estudiada. No obstant, ni indica quin dels grups té més estrès oxidatiu i quin és el grau destrès en cada individu, ni obté en un moment concret la puntuació destrès oxidatiu dun sol individu. La PDO és un possible paràmetre clínic a tenir en compte a lhora davaluar lestrès oxidatiu de manera rutinària i individual, la seva aplicació és possible tant en el context de la malaltia com per al control daltres situacions, com ara els efectes duna vida no saludable. En tots dos casos, la informació que ens aporta el nostre mètode obre la porta a una possible prescripció de teràpia antioxidant, ja sigui de tipus farmacològica o dietètica. Numerous factors are related to oxidative stress (OS) in humans, which is particularly common in individuals with psychological or health problems. The following blood biomarkers were used to determine the oxidative status of healthy individuals: antioxidant enzymes [glutathione Stransferase (GST), superoxide dismutase (SOD), catalase (CAT), glutathione peroxidase (GPx), glutathione reductase (GR)], peptide peroxidation products and low molecular weight antioxidants [reduced and oxidized glutathione (GSH, GSSG), GSSG/GSH ratio], lipid peroxidation products [thiobarbituric acid reactive substances (TBARS)] and oxidizability measurements [haemolysis test]. The relationships between biomarkers were studied in a healthy group of individuals, and used to create a score of oxidative stress (SOS). SOS was clinically validated by applying it to a group of patients with chronic renal insufficiency (CRI), chronic obstructive pulmonary disease, sepsis, and acute myocardium infarction. SOS was also applyed in a various groups of healthy individuals and we studied the effect of sex, age, pregnancy, and lifestyle on oxidative stress. SOS was statistically validated with discriminating test. In conclusion, OS biomarkers were strongly related, and SOS was a useful clinical parameter for evaluating the effect of OS on the illness. This may be important in the future for preventing and treating OS with antioxidants.