L’univers estètic de Joaquim Homs (1906 – 2003)

Resumo

Amb el pas dels anys, la figura de Joaquim Homs (1906-2003) ha quedat associada a una sèrie de tòpics, com la relació amb Robert Gerhard, la condició de pioner del dodecatonisme a la península o la seva timidesa. En no anar sempre acompanyats d’una argumentació basada en la seva música, la insistència en aquests aspectes ha acabat creant un estereotip simplificat d’una realitat considerablement més complexa que la que pretenen representar. Amb l’objectiu de superar aquest estadi parcial de coneixement del compositor, aquesta tesi ha posat la seva música en el centre de la recerca. En primer lloc s’ha procedit a la localització i anàlisi de la seva obra completa; les dades obtingudes en aquest primer nivell de treball han estat contrastades amb les nombroses, i sovint contradictòries, fonts secundàries, com biografies, entrevistes, escrits autocrítics i textos acadèmics. Aquesta comparació de fonts ha ofert informació sobre l’evolució de la seva tècnica compositiva i ha permès valorar, segons dades objectives, la relació d’Homs tant amb el dodecatonisme com amb les avantguardes de pre- i postguerra. Aquest procés ha posat també de manifest certes divergències entre les evidències que es desprenien de l’observació de la seva música i el relat que en feia el compositor. Finalment, la interpretació de la producció d’Homs des d’una perspectiva estètica ha permès valorar el paper que va jugar en la seva trajectòria un concepte d’expressivitat heretat de la tradició romàntica; una expressivitat que, a partir de cert moment, va usar la recurrència sobre certs motius i fragments musicals com una estratègia de la memòria per retornar sobre un temps ja passat, evocant la memòria de la seva esposa qui va morir l’any 1967. Així, la hipòtesi proposada és que, similarment a com passa amb l’obra de Marcel Proust, l’univers estètic de Joaquim Homs deu la seva forma definitiva a uns mecanismes de recurrència que s’originen en l’experiència de la pèrdua.