Les pistes de ball durant el primer franquismeespais de lleure a l’Horta-Albufera

Resum

Aquest treball analitza les pràctiques socials entorn les pistes de ball d’una comarca valenciana central, l’Horta-Albufera, durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta del segle XX. Parteix de la reflexió sobre la construcció identitària hortolana i l’evidència de discursos sovint discordants que han condicionat l’estudi en profunditat de les pistes de ball de nuclis urbans de fora de les grans ciutats. Mitjançant les fonts orals i els documents escrits d’àmbit local, la recerca combina la perspectiva sincrònica i diacrònica per a explorar les diferents articulacions que transformaren progressivament el lleure al territori, fent especial èmfasi en les interaccions col·lectives i en la contingència dels processos. Les pistes de ball de l’època —construïdes a la comarca en 1929, 1944 i 1947—, afermaren un lleure ballat regular i freqüent que en dècades anteriors havia estat absorbit majoritàriament per balls organitzats als diferents cercles de caire político-recreatiu. Amb l’adveniment del franquisme, i en concordança amb el missatge de l’ens religiós, la dictadura va necessitar de gestionar la presència d’establiments comercials pel ball, que no es va liberalitzar completament fins el 1946. Malgrat la retòrica acre del règim vers els ballables moderns, el ball setmanal a les pistes es va consolidar i fins i tot va créixer, convisquent encara amb les celebracions i ritualitzacions ballades pròpies del calendar vital i festiu de la zona. La codificació de comportaments, les pràctiques reguladores dels rols de gènere —també en altres esdeveniments sonors, com ara el cant expressat en la quotidianitat—, el funcionament i el desenvolupament de les indústries de l’espectacle i els seus actors, l’urbanisme relacionat amb el lleure, i el seguit d’operacions del jovent durant el passeig i dintre dels mateixos balls a les pistes, es reorganitzaren especialment a partir de mitjan anys cinquanta. Un procés de canvi, a l’Horta-Albufera, que no s’entendria sense les trajectòries d’actuació de les persones que ballaren en aquells espais.